Aquesta poesia la vaig llegir per primer cop en públic en ocasió del funeral del meu pare, l’any 1999. Feia temps que l’havia escrit i em va semblar que hi esqueia bé, per la gran amor que el pare ens va transmetre per la nostra ciutat (el meu poble, com ell l’anomenava) i les seves ànsies de viure. Sempre he pensat que alguna cosa roman de nosaltres, una vegada som morts, en tot allò que hem estimat.

Traspassar el llindar i romandre: no és aquesta la gran inquietud humana? Per què no imaginar-nos que hi som en l’alè de l’aire, en la llum i en les aromes?

Res no és nou, ni cap alè ni cap sentiment.

L’escoltareu aquí:

Aquest matí encara fresquejava,

que he pujat al turó del Fra Rafel,

als meus peus la ciutat es desvetllava

i he vist al fons, tan quieta, l’aigua blava,

que semblava coberta per un tel.

L’herba, encara molla de rosada,

era agradosa i suau, com un coixí.

I quan ha anat entrant la marinada

s’ha endut la boira de la serralada

i m’ha sorprès amb l’arc de Sant Martí

S’ha anat alçant el dia lentament

i hom diria que s’ha posat de festa.

Fins i tot el mar duu un vestit d’argent,

regal del sol que lluu d’un roig ardent

que fa  més viu el groc de la ginesta.

Ara som en el temps de la tardor

I és curulla d’aromes la pineda.

El sotabosc és viu i fa remor,

el sol encara escalfa… i la claror

del matí omple de colors l’arbreda.

M’he aturat un instant, sota d’un pi…

per collir, d’un arboç, quatre cireres.

Embriagat per l’olor del romaní

m’ha semblat que era un bon lloc per morir,

allà dalt, just on neixen les rieres.

Sí!, avui he gaudit del goig de viure,

del privilegi de tant noble sort:

poder pensar i sentir,  plorar i riure!

Sols un desig em manca per ser lliure:

Escollir la meva  pròpia mort.

quan vingui per mi el temps de tardor

i es trenqui ma vida com una ona,

ajudeu-me a pujar dalt del turó…,

que hi pugui morir sentint l’escalfor

del sol, mirant el mar de Badalona.

Llavors per mi no cal que ploreu gaire,

però torneu-me allà dalt, novament,

i llenceu les meves cendres enlaire,

que es fonguin per sempre amb la dolça flaire

del nostre mar… i que les gronxi el vent.

Volaré per damunt les nuvolades,

i tindré l’amplitud dels horitzons.

Seré un núvol empès per les ventades.

Seré el plugim que mulla les teulades

i el repicar de l’aigua als finestrons.

M’asseuré dalt de tot del campanar

per saludar els estols de veles… blanques.

Veuré la gent que surt a passejar,

veuré la Rambla i el seu palmerar,

i aquell  garbí tant suau que en mou les branques.

I en les nits xafogoses de l’estiu,

Escoltaré com canten les onades

assegut a la fresca d’un badiu

i miraré la lluna que somriu,

sota un dosser de roses perfumades.