Aquesta és una poesia d’aquelles que feien de Sagarra un poeta d’una extrema proximitat. El seu retrat personal d’un pescador amic seu de Port de la Selva és tan exquisit i expressa d’una forma tan intensa aquest sentiment, a mig camí de l’enyorança i del record amable que hom sent per l’absència d’algú estimat, quan el temps ja ha guarit la ferida, que no és fàcil d’explicar si no és amb les eines d’un poeta.

Allà va, doncs, l’Elegia a Rafel.

Aquí per escoltar-la:

i Aquí per llegir-la:

ELEGIA A RAFEL

Aquell verd de les algues sense vida,
els llaguts amorrats i despintats,
i la deixalla, que convida
a l’ondulant sagacitat dels gats;
i aquells capvespres niquelats
de mansa badia morta,
allò que havíem vist des de la porta
del teu cafè, tantes vegades;
tot el misteri humit de pedra i cel
i cornalines desmaiades,
no han canviat, Rafel.

Tu ja ho saps, que el destí en el Port no dicta
mudances de colors:
aquí la vida és tan estricta,
tan magre és el treball dels pescadors
i el treball simple de la pedra dura
i els àcids de la mar,
que un mateix somni dins la sang perdura.

Es possible que encara els pescadors
segueixin la conversa
que fa set anys, amb un rogall calmós,
però amb aquella lluentor diversa
d’al·lucinants paraules,
cridant com gat i gos,
van encetar al voltant d’aquestes taules.

I és molt possible que en el lloc que ostenta
la parada llampant dels alcohols,
mig buidada tan sols,
vagi patint una agonia lenta
la botella d’absenta
que tu vas destapar. El Port és així:
un mateix ritme de ganduleria
i una mateixa melodia,
demà i demà passat i avui i ahir…
Però tu fa set anys que vas morir.

* * *

Set anys que la mirada
no veu en el verd-cendra del cafè
la teva gran figura espalancada,
de tant alè.
Ni veu les teves ungles de pescaire
gratant el cap rapat,
ni aquell aclucar els parpres, amb un aire
resignat,
els dies que et jugares el teu nom
d’afortunat jugaire
i no enteníem com
-estintolat en el seient de boga-,
sortint de falsa i refallant de groga,
t’enduies la moneda de tothom.
Recollits dins la càlida peresa
del cafè abandonat,
esperàvem les barques de l’encesa
i guaitàvem la negra soledat
de la platja.
I tu em contares els neguits
d’un mariner viatge
amb tots els cinc sentits.
I vèiem rems vogant a la deriva
i la contràctil meravella viva
d’un ull de peix.
Parlant feies miracles de saliva
i de llengua i d’esguard, i tu mateix,
sortint del clima de cendra,
creixies a l’alçària d’un gegant
i endevinaves aquell mot, picant
com un all tendre.

* * *

Jo recordo una posta de sol
tota nacrada de gavines,
una posta de sol de les més fines;
que a Port de Reig hi havia un vol
de tonyines.
Tu t’estaves com sempre en el cafè,
immergit en el joc, que el temps esborra,
i en sentir els crits, sense dir res,
geladament seré,
com un infant vares posar-te a córrer.
I en arribar vares armar un llagut
sense mirar endarrera,
ràpid, exacte i convençut,
i l’amo et vares fer de la pesquera.
I després, amb la mar fins als ronyons,
quan el rofoll ‘nava seguint la malla,
va començar la gran baralla
del peix i l’home; una baralla a fons.
L’alegria tallava les converses,
i jo et vaig veure, decidit,
com tu llevaves -estrenyent-la al pit-
una tonyina de cent terces.
I una encara més grassa i més pesant
et cobria de llàgrimes d’escata
una tonyina com un porc de plata
que feia trontollar el teu pit tibant.

Fou gran aquella brega vespertina!
Tot un esclat de púrpura i de greix
que pagava amb escreix.
I estrip de ganya i espetec d’espina
i el tuf solemne de la sang del peix
i de l’alga marina!

* * *

Però com afinat de vista i mà
tu t’enduies la palma,
quan anàvem tots dos a reganar
aquelles nits d’una absoluta calma.
Els teus ulls de serpent
sobre l’ònix brillant de l’aigua llisa
-que el nostre llum tornava transparent-
clavaven immediatament
la mirada preci