Allà va, doncs, l’Elegia a Rafel.
Aquí per escoltar-la:
i Aquí per llegir-la:
ELEGIA A RAFEL
Aquell verd de les algues sense vida,
els llaguts amorrats i despintats,
i la deixalla, que convida
a l’ondulant sagacitat dels gats;
i aquells capvespres niquelats
de mansa badia morta,
allò que havíem vist des de la porta
del teu cafè, tantes vegades;
tot el misteri humit de pedra i cel
i cornalines desmaiades,
no han canviat, Rafel.
Tu ja ho saps, que el destí en el Port no dicta
mudances de colors:
aquí la vida és tan estricta,
tan magre és el treball dels pescadors
i el treball simple de la pedra dura
i els àcids de la mar,
que un mateix somni dins la sang perdura.
Es possible que encara els pescadors
segueixin la conversa
que fa set anys, amb un rogall calmós,
però amb aquella lluentor diversa
d’al·lucinants paraules,
cridant com gat i gos,
van encetar al voltant d’aquestes taules.
I és molt possible que en el lloc que ostenta
la parada llampant dels alcohols,
mig buidada tan sols,
vagi patint una agonia lenta
la botella d’absenta
que tu vas destapar. El Port és així:
un mateix ritme de ganduleria
i una mateixa melodia,
demà i demà passat i avui i ahir…
Però tu fa set anys que vas morir.
* * *
Set anys que la mirada
no veu en el verd-cendra del cafè
la teva gran figura espalancada,
de tant alè.
Ni veu les teves ungles de pescaire
gratant el cap rapat,
ni aquell aclucar els parpres, amb un aire
resignat,
els dies que et jugares el teu nom
d’afortunat jugaire
i no enteníem com
-estintolat en el seient de boga-,
sortint de falsa i refallant de groga,
t’enduies la moneda de tothom.
Recollits dins la càlida peresa
del cafè abandonat,
esperàvem les barques de l’encesa
i guaitàvem la negra soledat
de la platja.
I tu em contares els neguits
d’un mariner viatge
amb tots els cinc sentits.
I vèiem rems vogant a la deriva
i la contràctil meravella viva
d’un ull de peix.
Parlant feies miracles de saliva
i de llengua i d’esguard, i tu mateix,
sortint del clima de cendra,
creixies a l’alçària d’un gegant
i endevinaves aquell mot, picant
com un all tendre.
* * *
Jo recordo una posta de sol
tota nacrada de gavines,
una posta de sol de les més fines;
que a Port de Reig hi havia un vol
de tonyines.
Tu t’estaves com sempre en el cafè,
immergit en el joc, que el temps esborra,
i en sentir els crits, sense dir res,
geladament seré,
com un infant vares posar-te a córrer.
I en arribar vares armar un llagut
sense mirar endarrera,
ràpid, exacte i convençut,
i l’amo et vares fer de la pesquera.
I després, amb la mar fins als ronyons,
quan el rofoll ‘nava seguint la malla,
va començar la gran baralla
del peix i l’home; una baralla a fons.
L’alegria tallava les converses,
i jo et vaig veure, decidit,
com tu llevaves -estrenyent-la al pit-
una tonyina de cent terces.
I una encara més grassa i més pesant
et cobria de llàgrimes d’escata
una tonyina com un porc de plata
que feia trontollar el teu pit tibant.
Fou gran aquella brega vespertina!
Tot un esclat de púrpura i de greix
que pagava amb escreix.
I estrip de ganya i espetec d’espina
i el tuf solemne de la sang del peix
i de l’alga marina!
* * *
Però com afinat de vista i mà
tu t’enduies la palma,
quan anàvem tots dos a reganar
aquelles nits d’una absoluta calma.
Els teus ulls de serpent
sobre l’ònix brillant de l’aigua llisa
-que el nostre llum tornava transparent-
clavaven immediatament
la mirada precisa.
I amb la fitora o amb la canya d’hams,
que desvetlla i que fibla,
llevaves una escorpra de dos pams
o la gelatinosa dàlia horrible
d’un pop de mitja braça.
Rafel, i quines nits de pesca grassa,
de sentir el mar amb els pulmons,
i d’olorar-lo i de guaitar-li el fons!
* * *
Pobre Rafel de mansa vida ingrata,
mig pescador, mig cafeter,
i amb fums i escorrialles de pirata
dins la teva sang d’home de bé!
Pobre Rafel! jo sé
que, allà en el fons de la botiga obscura,
tu construïes un veler
per a una teva criatura
La mà de cop de puny i tempestat,
com se’t tornava una mà fina
polint la fràgil joguina
d’aquell veler que feies d’amagat!
jo sé que tu hi mataves molta estona
fins a deixar-lo net,
amb una popa ben rodona
i un botaló de proa petitet
com l’ala tènue d’una papallona.
* * *
Ai, pobre pescador! Un matí de març
et vaig trobar i em vas conèixer amb pena.
Ni lluentor de serp als ulls covards,
ni res d’abans. Tot arronsat d’esquena,
tos vacil·lant de peus,
perdent la força i la grandària,
eres gris com la pedra mil·lenària
de Cap de Creus.
Pobre Rafel! La teva orella
no escoltava tonyines ni dofins.
La terrible madrèpora vermella
del càncer treballava ventre endins.
El càncer dintre teu, com un gos foll,
sense bordar-te i sense fer soroll,
t’aquissava i et duia al cementiri
allà, camí de Cadaqués.
Entre la vinya clara
i el gris de l’olivera i l’atzavara
et duia a reposar per sempre més.
* * *
Avui, Rafel, el mar té la presència
d’un llit de seda. Tot és tan suau!
I les muntanyes són com vidre blau
de tanta transparència.
Els vents no xiulen amb funest conjur:
avui fa un dia de setembre pur…
És un dia que en vas menjant les hores com a grans
de raïm
Rafel, igual que els dies d’aleshores
els Pescadors no filen Prim
a rosegar les vores
d’una conversa inacabable. Els planys
i els renecs i els gemecs van de companys;
Rafel, igual que els dies d’aleshores
Jo no diria que han passat set anys!
Jo el que diria
és que tu, allà al fons, mut i seré,
vas desplegant la triple fantasia
de joc, de pesca i de cafè;
jo el que diria
és que el temps s’ha aturat
dins la calma d’argent de la badia;
i diria que sento al meu costat
la teva companyia
[youtube id=”https://youtu.be/iX3Zxy3nouY” width=”600″ height=”350″ autoplay=”no” api_params=”” class=””][/youtube]
