Aquesta és una aproximació a les genealogies de les diferents branques de la família CISA, que arrenquen a Premià al  S. XII. Un cognom extraordinàriament lligat a la força del topònim que l’origina i que resisteix els diferents canvis de línies agnatícies o fins i tot de llinatge que es van succeint al llarg de nou segles. Un exemple preciós de la persistència d’alguns cognoms que és, també, una mostra clara del funcionament popular de la tradició catalana reflectit en la identificació de les famílies en relació al territori.

El meu amic i historiador Benet Oliva Ricós afirma en la seva col·laboració al Llibre “La Cisa, mil any d’història”, quan parla del mas i de la nissaga familiar dels Cisa: “El tret més identificatiu, el símbol d’un mas, és el seu nom. Aquest l’identifica, i també la família i el patrimoni, es manté en el temps i esdevé la prova de la seva continuïtat històrica a través de l’hereu”.

Quanta raó té en Benet quan afirma això! Tot i que jo hi afegiria, al final de la frase: “…o la pubilla.” Efectivament, el costum català ancestral de l’hereu i la pubilla han configurat, sobretot a pagès,  unes referències cognominals estretament lligades al patrimoni i a l’heretat que a tots els genealogistes ens ha sorprès en algun moment o altre dels nostres inicis en aquesta disciplina i ens ha portat de bòlit en més d’una ocasió, fins que hem entès la lògica simple d’aquesta regla, amb les diferents variants locals.

La força del patrimoni és enorme i arrossega amb tot. És pels drets patrimonials, reals o teòrics, presents o de futur, que hom pretengui servar o mantenir per a una hipotètica successió a segona, tercera línia (o fins tot més enllà) que un cognom lligat patrimonialment a un mas prendrà rang de continuïtat. S’afegirà al cognom principal formant-ne un de compost o anirà traient el cap de tant en tant, com els ulls del Guadiana, en diferents documents de la vida d’un individu i dels seus descendents.

Els genealogistes amb un mínim d’experiència ja hem après a resseguir les nissagues tenint en compte aquest criteri. Gràcies a això, hem pogut continuar moltes recerques que semblaven haver arribat a un punt mort. No descobreixo res de nou, ja ho sé, però hi ha al Baix Maresme una perla extraordinària que porta aquesta llei successòria a un punt extrem. He de confessar que tinc un debilitat especial per aquesta línia d’avantpassats meus. Potser perquè ha estat un repte de recerca que m’ha costat molt de superar i perquè, al final, el resultat ha estat enormement gratificant. Deixeu-me, doncs, que us presenti la meva família CISA de Premià, amb qui tinc el gust de compartir uns quants segles d’història.

El mas Cisa (de Munt) a Premià de Dalt

Abans que res cal dir que la Cisa és un indret a cavall dels termes municipals de Vilassar de Dalt i Premià de Dalt. Hi ha una capella dedicada a la Verge Maria que data del segle XI i que té molta devoció marinera al Maresme. Al costat per sota de la Capella hi ha el Mas Cisa, avui propietat de l’Ajuntament de Premià de Dalt, però fins no fa gaire encara en mans de la família Cisa. Per dessota d’aquest mas, més cap a llevant del terme de Premià de Dalt, just en front d’on avui desemboca la sortida de l’autopista a la carretera que duu a Vilassar, al costat de la Capella del Roser (Abans dita de Santa Anna i encara abans de Santa Anastàsia)  hi trobem un altre Mas, avui anomenat Santa Anna i que abans havia estat el casal d’una altra branca dels Cisa, els Cisadevall.

Segons l’historiador Pere Benito, Cisa vol dir “partida” “dividida”. Seria un derivat del mot llatí “scissa” (de “scindere” o “caedere”) que s’aplicava a una peça de terra dividida entre dos termes.  No obstant, l’eminent filòleg Joan Coromines, rebutja aquesta etimologia i ens en proposa una altra. La que faria derivar el mot Cisa del pre-llatí “kiesa”, que significa sitja, cova amb aigua. És a dir, un indret com el que es descriu en la llegenda de la Marededéu trobada de la Cisa, on la pageseta hi va trobar la imatge de la verge: La font de la Cisa.

En qualsevol cas, tant si es tracta d’una termenació partida com si es tracta d’un antic bassal, tenim que el mot Cisa és un topònim referit a una peça de terra determinada i ben localitzada, just a la línia divisòria dels termes de Vilassar i Premià.

L’any 1190, Guillem de Montornès i Peregrina i els seus fills establiren a Berenguer de Premià i a Pagesa, sa muller i a tots els seus fills i descendents l’alou que tenien prop de l’església de Santa Maria de la Cisa amb la finalitat d’edificar-hi un mas. En aquest pergamí[1] es descriu perfectament les terres del mas Cisa i no hi ha cap dubte de que es tracta de la seva fundació, tot i que el receptors ja hi tenien plantades algunes oliveres i altres conreus, segurament a resultes d’un establiment de terres anterior. Amb aquest nou establiment, Berenguer i Pagesa restaren obligats a construir-hi un mas i romandre-hi per explotar-lo tant ells com els seus descendents, que esdevindrien homes solius dels atorgants i dels seus descendents. Així, doncs, Berenguer de Premià i Pagesa, prengueren el seu cognom de l’indret i esdevingueren els genearques de tots els Cisa posteriors i així ha pervingut fins avui, vuit-cents més tard.