Etimologia del cognom.

 

El cognom Estruch el trobem transcrit, segons les èpoques, de diferents formes que ens indiquen, però, una mateixa pronúncia. Així són diferents formes del mateix cognom els ASTRUC, ASTRUCH, STRUCH, ESTRUCH, ESTRUC, les formes feminitzades STRUGA, ASTRUGA i ESTRUGA i els diminutius STRUGÓ i ASTRUGÓ.

L’origen d’aquest vocable té la rel llatina en el mot ASTRUCUS, que significa sortós, afortunat.

Antigament i fins al segle XIII, ASTRUC era utilitzat com a nom propi i era molt corrent entre la comunitat jueva tan a Occitània, on era molt nombrós i on va generar diversos topònims que encara perduren (Hi ha diverses poblacions anomenades Montastruc i altres referències de muntanyes i masos), com a Catalunya. Així com a Occitània es va mantenir la grafia primària ASTRUC, on encara s’hi conserva i no és un cognom infreqüent, a Catalunya ha derivat, en la seva forma més comú, en ESTRUCH (normativament ESTRUC) i al País Valencià s’hi compaginen les formes ESTRUCH i STRUCH.

Orígens del cognom.

Ja hem avançat que aquest cognom té un originari ús com a nom de fonts i que era força comú en les comunitats jueves, però no pas exclusiu d’aquestes. No obstant, el fet d’aquest ús freqüent entre els jueus, suposo que ha originat la creença tan estesa entre diferents famílies i branques dels ESTRUCH en el sentit de que tenim un origen ancestral jueu. De fet, és segur i comprovat que hi ha branques ESTRUCH i ASTRUC que deriven d’avantpassats jueus i també ho és que actualment encara trobem famílies jueves que s’hi cognominen. Tant és així que aquests cognom consten com a jueus a la Jewish Enciclopedia i a diverses webs de genealogia internacionals.

Però l’origen, o orígens, dels ESTRUCH no és solament jueu, sinó que hi va haver també d’altres famílies, no jueves, que van prendre aquest patronímic com a cognom dels seus llinatges.

D’entre els jueus catalans de l’edat mitjana que portessin el patronímic ASTRUC destaquen ASTRUC-HA-LEVI, ASTRUC RAVAIA, que fou comissionat del Rei Pere el Gran i , sobretot, el famós rabí de Girona MOSHE-BEN-NAHMAN, conegut com a BONASTRUC DE PORTA. A internet s’hi poden trobar infinitat d’entrades amb el registre ASTRUC nom que fan referència a prohoms de la societat catalano-jueva de l’edat mitjana.

No obstant això i la creença tan estesa entre les diferents branques ESTRUCH sobre el seu suposat origen jueu, l’estudi genètic realitzat per l’Institut de Genealogia Evolutiva en el qual hi vam participar, demostra diferents orígens corresponents a diferents llinatges d’ESTRUCH, no relacionats entre si, tal com veurem seguidament, i aporta la prova empírica dels nostres orígens més remots i el llarg viatge del nostre llinatge, que arrenca a l’orient mitjà fa uns 32.000 anys i arriba a les terres que posteriorment serien l’actual Catalunya, durant l’edat del bronze. Pel què fa als suposats orígens jueus del nostre llinatge, hem de concloure que el nostre vincle amb ells no és de descendència sinó que, en tot cas, es deuria a un origen comú molt remot en el temps.

 

TRANSCRIPCIÓ LITERAL DE L’ESTUDI GENÈTIC DELS ESTRUCH.

Copyright © 2012 Institut de Biologia Evolutiva.

Tots els drets reservats.

 

Cognom moderadament freqüent, especialment a les comarques valencianes de la Safor i la Ribera, i al Bages, l’Anoia i la Segarra. D’astruc (feliç, afortunat); era un nom freqüent entre els jueus medievals.

A continuació, trobaran el codi de cada voluntari, el seu primer cognom, la comarca d’origen de l’avantpassat patern més antic que cada voluntari ens ha indicat, el llinatge (els voluntaris del mateix llinatge vénen d’un avantpassat comú recent, fins al punt de poder-se considerar pràcticament parents), l’haplogrup (o tipus de cromosoma Y, que es pot fer servir per esbrinar l’origen remot dels avantpassats per línia masculina de cada voluntari), i finalment, una tirallonga de 17 nombres (haplotip de microsatèl·lits) que representen les variants que presenta cada voluntari en 17 llocs del cromosoma Y i que es poden fer servir per a establir els llinatges (vegeu-ne una explicació més detallada a l’apartat “Preguntes més freqüents”).

Per exemple, el voluntari EST208, que ens va indicar que l’avantpassat més antic que coneix va néixer a la Safor, a València, pertany al llinatge 3, com gairebé tots els voluntaris valencians (podem veure-ho fàcilment si ordenem els resultats per llinatge tot clicant sobre l’encapçalament de la columna “llinatge”) i a l’haplogrup J2a-M92, cosa que ens indica que els seus avantpassat per línia paterna podrien haver vingut amb els romans (ho sabem clicant sobre el link del propi haplogrup J2a-M92, que ens porta a un text explicatiu).

Hem pogut obtenir resultats de 41 dels 43 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 9 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 2, que agrupa Estruchs del Bages i el Solsonès, el llinatge 3, present en gairebé tots els Estruch valencians, i el 4, propi de l’Anoia, el Baix Llobregat i el Penedès. Aquests tres llinatges, que engloben la major part dels Estruch, pertanyen respectivament  als haplogrups J2a-M410*, J2a-M92 i J2b-M12, que són relativament poc freqüents aquí (un 7% en conjunt), però que ho són molt més a Itàlia, Grècia i els Balcans. També són més freqüents en els jueus (un 19%), per la qual cosa no es pot descartar que alguns Estruch actuals siguin descendents de jueus.

L’Haplogrup J

Els haplogrups són el resultat de la combinació de diferents variants genètiques en el cromosoma Y. Es tracta de mutacions que han anat apareixent en la història de la humanitat, i que s’han anat difonent. Donat que ha sorgit sobre la genealogia existent dels humans, presenten una estructura jeràrquica en forma d’arbre, en què hi ha haplogrups, subhaplogrups, sub-subhaplogrups, i així successivament.

HapJ

Aquest és l’arbre global dels haplogrups, a partir de les variants genètiques que hem analitzat. Hi hem encerclat l’haplogrup J, l’arbre del qual ampliem a continuació:

2
A partir de la seva distribució i de la variació que acumula en els polimorfimes d’evolució ràpida, es calcula que l’haplogrup J va aparèixer fa 32.000 anys; aquesta estimació, com totes les altres que presentem en aquest text, té un marge d’error d’alguns milers d’anys. Des de l’Orient Mitjà, algunes branques de l’haplogrup J es van expandir cap a Europa mitjançant diferents processos migratoris.
La principal divisió dintre de J és entre J1-M267 i J2-M172.
3
L’haplogrup J1-M267 és molt freqüent en l’Orient Mitjà, el Caucas i la Península Aràbiga, així com entre diferents poblacions jueves. La seva edat s’estima en 24.000 anys. És poc freqüent a Europa: a la Península Ibèrica, la seva freqüència mitjana és del 2,1%. És possible que els voluntaris que presentin aquest haplogrup tinguin avantpassat remots jueus o àrabs, o que arribessin amb el Neolític; cal fer notar, però, que la majoria dels conqueridors musulmans de la Península provenien del Nord d’Àfrica, on J1-M267 és poc freqüent. La majoria dels portadors àrabs (però del Caucas) de J1-M267 en porten el subgrup J1b2-P58, que és força rar enlloc més.
4
L’altra branca de J, J2-M172, presenta una distribució més extensa, amb màxims en algunes poblacions del Caucas però ben representada també a Grècia, els Balcans i Itàlia. A la Península Ibèrica té una freqüència mitjana del 5.8%. Al seu torn, J2 se subdivideix en J2a-M410 i J2b-M12.

5

J2a-M410 és la branca de J2 que predomina al Caucas, i és menys freqüent a Europa.

6
Anomenem paragrup J2a-M410* al conjunt de cromosomes Y que presenten la mutació M410 però que no contenen cap de les mutacions derivades que hi ha dins de J2a-M410. Veiem en el mapa següent que aquest tipus de cromosoma predomina a Turquia, i la seva presència entre nosaltres podria deure’s a les expansions del Neolític.
7
El principal subgrup de J2a-M410 és J2a1b-M67, abundant al Caucas i escàs a la Península Ibèrica (no es va trobar en una mostra de valencians).

8
I, al seu torn, J2a1b1-M92 és un subconjunt de J2a1b-M67, més freqüent a Turquia i al sud d’Itàlia. La seva presència algun voluntari es podria atribuir a orígens remots en colons romans, o potser en el Neolític. J2a2-P279 és força rar i poc estudiat.

9

L’altra branca de J2 és J2b-M12, present als Balcans i a Itàlia. Com en el cas anterior, la seva presència en algun voluntari es podria atribuir a orígens remots en colons romans, o potser en el Neolític.

10

Fins aquí la transcripció literal de l’estudi genètic.

 

 

A partir d’aquest estudi, he mirat d’aprofundir una mica més i després de realitzar diverses consultes als científics responsables d’aquest projecte, concretament amb el Dr. Francesc Calafell, he pogut obtenir una mica més d’informació.

En primer lloc, vaig observar que el nostre Sub-subhaplogrup J2b-M12 era compartit només per nou voluntaris ESTRUCH, aplegats al llinatge 4 que corresponen a les comarques del Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia, Barcelonès i Vallès Occidental. Tanmateix, uns pocs llinatges d’altres cognoms també tenien el mateix sub-subhaplogrup. Vaig comprovar, però, que la seqüència de l’haplotip de microsatèl·lits (seqüència de 17 xifres) del nostre llinatge era exacta en tots els voluntaris Estruch del nostre llinatge 4, però que oferia algunes diferències amb els altres cognoms, amb una petita excepció. Ho vaig recollir en aquest quadre comparatiu:

 

SUBHAPLOGRUP COGNOM LLINATGE SEQÜÈNCIA DE L’HAPLOTIP DE MICROSATÈL·LITS
J2b-M12 CODINA 14 13 12 23 0 18 16 15 17 12 12 10 21 11 12 16 9 19
J2b-M12 ESTRUCH 4 13 12 23 28 16 15 14 18 12 10 12 22 11 11 16 9 19
J2b-M12 FERRER 18 13 12 23 28 16 15 14 18 12 10 12 22 11 11 16 9 19
J2b-M12 FARRÉ 19 13 12 23 28 16 15 14 18 12 10 12 22 11 11 16 9 19
J2b-M12 ALEMANY 20 13 12 24 28 15 15 15 17 12 10 12 21 11 12 16 9 19
J2b-M12 NADAL 13 13 12 24 28 16 15 13 17 12 10 12 22 11 11 16 9 20
J2b-M12 MAS 14 13 12 24 28 16 16 12 15 12 10 12 20 11 8 15 9 19
J2b-M12 FORTUNY 4 13 12 24 28 16 16 13 17 12 10 12 21 11 11 16 9 19
J2b-M12 GUASCH 8 13 12 24 28 16 16 13 17 13 12 10 23 11 11 15 9 19
J2b-M12 FARRÉ 20 13 12 24 28 16 16 13 18 12 10 12 22 11 11 16 9 19
J2b-M12 FERRER 21 13 12 24 28 17 15 13 17 13 10 11 21 11 11 15 9 19

i ho vaig exposar als genetistes. Em van explicar que els ESTRUCH del llinatge 4 i els FERRER dels llinatges 18 i 19 pertanyem, de fet, a un sub-sub-subhaplogrup de J2b-M12 (o J2b-M102, que és el mateix), que és el J2b2-M241, al qual s’ajusta més exactament la nostra seqüència de l’haplotip de microsatèl·lits.

Amb aquesta nova dada i buscant més informació vaig poder afinar una mica millor el nostre viatge.

Segons dades extretes de la web www.eupedia.com , seguint les recomanacions dels responsables del projecte, he obtingut aquest arbre filogenètic de l’haplotgrup J, on es veu amb una mica més detall l’estratificació de les seves diferents branques.

J2-tree

Sempre segons la informació extreta de la mateixa web, trobem que:

J2b presenta una significativa diferència de distribució amb els J2a. Els J2b semblen tenir una relació més forta amb les cultures del neolític i el calcolític del sud-est d’Europa. És particularment corrent als Balcans, a l’Europa Central i a la península Itàlica, que és més o menys l’extensió de la cultura de l’edat del coure europea. La seva màxima freqüència la trobem al voltant d’Albània, Kosovo, Montenegro i Nord-oest de Grècia, la part dels Balcans que va suportar millor les invasions eslaves de l’edat mitjana.

 La majoria dels llinatges J2b pertanyen al J2b2 i als seus subhaplogrups. Mentre que J2b1 el trobem més restringit al Càucas, Anatòlia i els Balcans, els llinatges de J2b2 els trobem fins i tot al Pòntic, a l’Asia central i a l’Índia. La seva poca presència a l’Orient mitjà suggereix que, a diferència d’altres J2, en aquesta zona no s’hi van disseminar com a difusió endèmica, com era propi de les poblacions del Neolític.

 En molts casos la distribució dels J2b2 i els seus sub-subhaplogrups tenen una forta reminiscència amb els G2a3b1 i els seus sub-subhaplogrups. La hipòtesi més versemblant és que ambdós haplogrups van penetrar a través de la regió del Pòntic durant el neolític o el calcolític,o bé travessant el Càucas des de l’est d’Anatòlia, cap a l’Àsia Central i el sud d’Àsia, expandint cap a l’est les florents cultures de la vella Europa, o bé com una expansió avançada del neolític Thessalià o de les províncies metal·lúrgiques dels Càrpats i els Balcans.  J2b2 i G2a3b1 es podrien haver integrats amb les tribus locals pertanyents als R1a i R1b de l’estepa pòntica i del nord del Càucas.

Avui en dia els J2b2 es troben principalment al sud-est d’Europa i a l’Europa central, però fins i tot a Rússia i al continent índic. Tots aquests elements reforcen la hipòtesi que els J2b2 i els G2a3b1 eren dos llinatges menors dins d’una població majoritàriament pertanyent a la població dominant del R1a, durant les grans invasions indo-àries del sud de l’Àsia d’ara fa uns 3500 anys.

 Una altra possibilitat plausible és que les minories pertanyents als J2b2 i G2a3b1 i R1b-M269 de la regió del Càucas, va migrar cap a la regió del Volga i els Urals a principis de l’edat del bronze, i haurien propagat la llengua proto indoeuropea i la tecnologia del bronze a l’estepa del Caspi abans de l’expansió d’aquestes noves cultures cap el centre i sud d’Àsia. L’inconvenient d’aquesta hipòtesi és que no explica per quina raó els llinatges del R1b, són molt superiors en nombre que els J2b2 i els G2a3b1 a Europa, però no pas a l’Àsia.

 El mapa d’expansió dels J2b2 és el següent:

 

Haplogroup-J2b

 

Una hipòtesi d’origen

De l’estudi genètic que acabo de transcriure i a partir de les dades que ens aporten i els posteriors aclariments que he obtingut dels experts,  sabem que els avantpassats comuns més remots que compartim els J2b de la mostra de l’estudi recollit en el projecte dels cognoms catalans es situa a l’entorn d’uns 3000 anys enrere.

Per una l‘altra banda, el subhaplogrup J2b2 és present a l’Índia, on sembla que té la freqüència més alta entre les castes mitges (dràvides i indoeuropees). El seu nivell general a l’Índia és de ~ 5% i aquesta freqüència cau a la meitat en el veí Pakistan. J2b2 també es troba al Nepal, però no s’ha trobat al Tibet, cosa que proporciona una forta evidència que la propagació del Nord d’aquest subgrup va ser impedit per les muntanyes de l’Himàlaia.

El subgrup J2b2 també és present a Anatòlia, específicament en les regions del sud i de l’est, que s’han proposat com una font de J haplogrups per a moltes regions. Un pic interessant del subgrup J2b2-M241 s’ha detectat en els albanokosovars (~ 17%), mentre que els nivells J2b2 oscil·len entre 1 i 4% en els Balcans en general.

Sabem, doncs, que la major concentració de població amb aquest sub-subhaplogrup a Europa la trobem al nord de Grècia i Balcans. Actualment, la major concentració la tenim també en aquesta zona i, en especial, a la riba oriental de la Mar Adriàtica.

Els estudis als que fins ara m’he referit, ens han ensenyat el viatge dels J2b2 cap a l’est, cap al centre i sud de l’Àsia, però no ens expliquen el seu viatge cap a l’oest, el que van fer els nostres avantpassats.

Sabem que els nostres J2b2-M241 eren un llinatge molt minoritari entre la població dominant en el seu lloc d’origen. També sabem que la seva expansió cap a l’oest és molt minoritària i que fan la ruta del nord del Mediterrani.  En tot cas, els tres mil anys de referència en quant a l’avantpassat comú dels J2b2 catalans estudiats, ens donen alguna pista rellevant.

En un principi havia pensat que podríem haver vingut amb els pobles que van arribar del nord de la península itàlica durant el neolític i que els arqueòlegs han anomenat la cultura “Dels sepulcres de fossa”. Vaig fer la consulta concreta als genetistes del programa i em van informar que les mostres que s’han pogut extreure de sis individus del jaciment anomenat “la cova de l’Avellaner” no es corresponen amb el nostre sub-subhaplogrup. És clar que és una mostra molt reduïda però sembla ser que era una població força homogènia.

Nogensmenys, aquests pobles arriben a Catalunya durant el neolític, fa cosa d’uns cinc mil anys. En canvi l’avantpassat comú dels voluntaris del projecte del cognoms catalans està calculat de fa uns 3000 anys.  Això és, com hem vist abans,  uns cinc-cents anys després que els pobles de la florent edat de coure del sud-est i del centre europeu s’expandissin majoritàriament cap a l’Àsia. És, doncs, més que probable que una altra part d’aquesta població s’expandís cap a l’oest, seguint la ruta de la costa nord mediterrània i també cap al sud per les vies de navegació, cap a Creta i el nord d’Àfrica.

Aquests 3000 anys de referència també descarten un origen indirecte, però més proper, com podria ser els dels colons romans, arribats uns quants segles més tard d’això.

Sembla plausible, doncs, pensar que una part d’aquesta població portadora del nostre sub-subhaplogrup minoritari, arribés a Catalunya durant l’època de transició entre el neolític i l’edat de bronze, més tardana aquí que la seva florida al sud-est europeu. Probablement durant l’època de la cultura anomenada “dels camps d’urnes”, de finals de l’edat de bronze, entre 900 i 1100 anys AC. O sigui, precisament fa cosa de tres mil anys.

Una població que es deuria fusionar amb la que ja existia al territori i passaria a formar part del substrat que donaria lloc, més endavant, a la civilització ibèrica.

Emparo aquesta hipòtesi, no només en la datació de l’avantpassat comú al que m’he referit diverses vegades i sinó també a les explicacions d’un dels autors catalans més reconeguts en el camp de l’arqueologia, el Dr. Miquel Taradell i, en concret a la seva coneguda obra “Les Arrels de Catalunya”. En el seu capítol 6 “Els factors del gran trasbalsament”, hi diu:

“L’edat de bronze fa l’efecte, a Catalunya, d’una època diluïda i retardada en relació als grans corrents de civilització de l’hora. Però la seva fi representa la incorporació del nostre  país a un fenomen general de tota- o gairebé tota- l’Europa meridional, i d’un gran pes en las Història posterio