Estudi genètic dels ESTRUCH

Etimologia del cognom.

El cognom Estruch el trobem transcrit, segons les èpoques, de diferents formes que ens indiquen, però, una mateixa pronúncia. Així són diferents formes del mateix cognom els ASTRUC, ASTRUCH, STRUCH, ESTRUCH, ESTRUC, les formes feminitzades STRUGA, ASTRUGA i ESTRUGA i els diminutius STRUGÓ i ASTRUGÓ.

L’origen d’aquest vocable té la rel llatina en el mot ASTRUCUS, que significa sortós, afortunat.

Antigament i fins al segle XIII, ASTRUC era utilitzat com a nom propi i era molt corrent entre la comunitat jueva tan a Occitània, on era molt nombrós i on va generar diversos topònims que encara perduren (Hi ha diverses poblacions anomenades Montastruc i altres referències de muntanyes i masos), com a Catalunya. Així com a Occitània es va mantenir la grafia primària ASTRUC, on encara s’hi conserva i no és un cognom infreqüent, a Catalunya ha derivat, en la seva forma més comú, en ESTRUCH (normativament ESTRUC) i al País Valencià s’hi compaginen les formes ESTRUCH i STRUCH.

Orígens del cognom.

Ja hem avançat que aquest cognom té un originari ús com a nom de fonts i que era força comú en les comunitats jueves, però no pas exclusiu d’aquestes. No obstant, el fet d’aquest ús freqüent entre els jueus, suposo que ha originat la creença tan estesa entre diferents famílies i branques dels ESTRUCH en el sentit de que tenim un origen ancestral jueu. De fet, és segur i comprovat que hi ha branques ESTRUCH i ASTRUC que deriven d’avantpassats jueus i també ho és que actualment encara trobem famílies jueves que s’hi cognominen. Tant és així que aquests cognom consten com a jueus a la Jewish Enciclopedia i a diverses webs de genealogia internacionals.

Però l’origen, o orígens, dels ESTRUCH no és solament jueu, sinó que hi va haver també d’altres famílies, no jueves, que van prendre aquest patronímic com a cognom dels seus llinatges.

D’entre els jueus catalans de l’edat mitjana que portessin el patronímic ASTRUC destaquen ASTRUC-HA-LEVI, ASTRUC RAVAIA, que fou comissionat del Rei Pere el Gran i , sobretot, el famós rabí de Girona MOSHE-BEN-NAHMAN, conegut com a BONASTRUC DE PORTA. A internet s’hi poden trobar infinitat d’entrades amb el registre ASTRUC nom que fan referència a prohoms de la societat catalano-jueva de l’edat mitjana.

No obstant això i la creença tan estesa entre les diferents branques ESTRUCH sobre el seu suposat origen jueu, l’estudi genètic realitzat per l’Institut de Genealogia Evolutiva en el qual hi vam participar, demostra diferents orígens corresponents a diferents llinatges d’ESTRUCH, no relacionats entre si, tal com veurem seguidament, i aporta la prova empírica dels nostres orígens més remots i el llarg viatge del nostre llinatge, que arrenca a l’orient mitjà fa uns 32.000 anys i arriba a les terres que posteriorment serien l’actual Catalunya, durant l’edat del bronze. Pel què fa als suposats orígens jueus del nostre llinatge, hem de concloure que el nostre vincle amb ells no és de descendència sinó que, en tot cas, es deuria a un origen comú molt remot en el temps.

TRANSCRIPCIÓ LITERAL DE L’ESTUDI GENÈTIC DELS ESTRUCH.

Copyright © 2012 Institut de Biologia Evolutiva.

Tots els drets reservats.

Cognom moderadament freqüent, especialment a les comarques valencianes de la Safor i la Ribera, i al Bages, l’Anoia i la Segarra. D’astruc (feliç, afortunat); era un nom freqüent entre els jueus medievals.

A continuació, trobaran el codi de cada voluntari, el seu primer cognom, la comarca d’origen de l’avantpassat patern més antic que cada voluntari ens ha indicat, el llinatge (els voluntaris del mateix llinatge vénen d’un avantpassat comú recent, fins al punt de poder-se considerar pràcticament parents), l’haplogrup (o tipus de cromosoma Y, que es pot fer servir per esbrinar l’origen remot dels avantpassats per línia masculina de cada voluntari), i finalment, una tirallonga de 17 nombres (haplotip de microsatèl·lits) que representen les variants que presenta cada voluntari en 17 llocs del cromosoma Y i que es poden fer servir per a establir els llinatges (vegeu-ne una explicació més detallada a l’apartat “Preguntes més freqüents”).

Per exemple, el voluntari EST208, que ens va indicar que l’avantpassat més antic que coneix va néixer a la Safor, a València, pertany al llinatge 3, com gairebé tots els voluntaris valencians (podem veure-ho fàcilment si ordenem els resultats per llinatge tot clicant sobre l’encapçalament de la columna “llinatge”) i a l’haplogrup J2a-M92, cosa que ens indica que els seus avantpassat per línia paterna podrien haver vingut amb els romans (ho sabem clicant sobre el link del propi haplogrup J2a-M92, que ens porta a un text explicatiu).

Hem pogut obtenir resultats de 41 dels 43 voluntaris d’aquest cognom, que pertanyen a 9 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup homes descendents d’un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 2, que agrupa Estruchs del Bages i el Solsonès, el llinatge 3, present en gairebé tots els Estruch valencians, i el 4, propi de l’Anoia, el Baix Llobregat i el Penedès. Aquests tres llinatges, que engloben la major part dels Estruch, pertanyen respectivament  als haplogrups J2a-M410*, J2a-M92 i J2b-M12, que són relativament poc freqüents aquí (un 7% en conjunt), però que ho són molt més a Itàlia, Grècia i els Balcans. També són més freqüents en els jueus (un 19%), per la qual cosa no es pot descartar que alguns Estruch actuals siguin descendents de jueus.

L’Haplogrup J

Els haplogrups són el resultat de la combinació de diferents variants genètiques en el cromosoma Y. Es tracta de mutacions que han anat apareixent en la història de la humanitat, i que s’han anat difonent. Donat que ha sorgit sobre la genealogia existent dels humans, presenten una estructura jeràrquica en forma d’arbre, en què hi ha haplogrups, subhaplogrups, sub-subhaplogrups, i així successivament.

Aquest és l’arbre global dels haplogrups, a partir de les variants genètiques que hem analitzat. Hi hem encerclat l’haplogrup J, l’arbre del qual ampliem a continuació:

A partir de la seva distribució i de la variació que acumula en els polimorfimes d’evolució ràpida, es calcula que l’haplogrup J va aparèixer fa 32.000 anys; aquesta estimació, com totes les altres que presentem en aquest text, té un marge d’error d’alguns milers d’anys. Des de l’Orient Mitjà, algunes branques de l’haplogrup J es van expandir cap a Europa mitjançant diferents processos migratoris.
La principal divisió dintre de J és entre J1-M267 i J2-M172.

L’haplogrup J1-M267 és molt freqüent en l’Orient Mitjà, el Caucas i la Península Aràbiga, així com entre diferents poblacions jueves. La seva edat s’estima en 24.000 anys. És poc freqüent a Europa: a la Península Ibèrica, la seva freqüència mitjana és del 2,1%. És possible que els voluntaris que presentin aquest haplogrup tinguin avantpassat remots jueus o àrabs, o que arribessin amb el Neolític; cal fer notar, però, que la majoria dels conqueridors musulmans de la Península provenien del Nord d’Àfrica, on J1-M267 és poc freqüent. La majoria dels portadors àrabs (però del Caucas) de J1-M267 en porten el subgrup J1b2-P58, que és força rar enlloc més.

L’altra branca de J, J2-M172, presenta una distribució més extensa, amb màxims en algunes poblacions del Caucas però ben representada també a Grècia, els Balcans i Itàlia. A la Península Ibèrica té una freqüència mitjana del 5.8%. Al seu torn, J2 se subdivideix en J2a-M410 i J2b-M12.

J2a-M410 és la branca de J2 que predomina al Caucas, i és menys freqüent a Europa.

Anomenem paragrup J2a-M410* al conjunt de cromosomes Y que presenten la mutació M410 però que no contenen cap de les mutacions derivades que hi ha dins de J2a-M410. Veiem en el mapa següent que aquest tipus de cromosoma predomina a Turquia, i la seva presència entre nosaltres podria deure’s a les expansions del Neolític.

El principal subgrup de J2a-M410 és J2a1b-M67, abundant al Caucas i escàs a la Península Ibèrica (no es va trobar en una mostra de valencians).

I, al seu torn, J2a1b1-M92 és un subconjunt de J2a1b-M67, més freqüent a Turquia i al sud d’Itàlia. La seva presència algun voluntari es podria atribuir a orígens remots en colons romans, o potser en el Neolític. J2a2-P279 és força rar i poc estudiat.

L’altra branca de J2 és J2b-M12, present als Balcans i a Itàlia. Com en el cas anterior, la seva presència en algun voluntari es podria atribuir a orígens remots en colons romans, o potser en el Neolític.

Fins aquí la transcripció literal de l’estudi genètic.

A partir d’aquest estudi, he mirat d’aprofundir una mica més i després de realitzar diverses consultes als científics responsables d’aquest projecte, concretament amb el Dr. Francesc Calafell, he pogut obtenir una mica més d’informació.

En primer lloc, vaig observar que el nostre Sub-subhaplogrup J2b-M12 era compartit només per nou voluntaris ESTRUCH, aplegats al llinatge 4 que corresponen a les comarques del Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia, Barcelonès i Vallès Occidental. Tanmateix, uns pocs llinatges d’altres cognoms també tenien el mateix sub-subhaplogrup. Vaig comprovar, però, que la seqüència de l’haplotip de microsatèl·lits (seqüència de 17 xifres) del nostre llinatge era exacta en tots els voluntaris Estruch del nostre llinatge 4, però que oferia algunes diferències amb els altres cognoms, amb una petita excepció. Ho vaig recollir en aquest quadre comparatiu:

i ho vaig exposar als genetistes. Em van explicar que els ESTRUCH del llinatge 4 i els FERRER dels llinatges 18 i 19 pertanyem, de fet, a un sub-sub-subhaplogrup de J2b-M12 (o J2b-M102, que és el mateix), que és el J2b2-M241, al qual s’ajusta més exactament la nostra seqüència de l’haplotip de microsatèl·lits.

Amb aquesta nova dada i buscant més informació vaig poder afinar una mica millor el nostre viatge.

Segons dades extretes de la web www.eupedia.com , seguint les recomanacions dels responsables del projecte, he obtingut aquest arbre filogenètic de l’haplotgrup J, on es veu amb una mica més detall l’estratificació de les seves diferents branques.

Sempre segons la informació extreta de la mateixa web, trobem que:

J2b presenta una significativa diferència de distribució amb els J2a. Els J2b semblen tenir una relació més forta amb les cultures del neolític i el calcolític del sud-est d’Europa. És particularment corrent als Balcans, a l’Europa Central i a la península Itàlica, que és més o menys l’extensió de la cultura de l’edat del coure europea. La seva màxima freqüència la trobem al voltant d’Albània, Kosovo, Montenegro i Nord-oest de Grècia, la part dels Balcans que va suportar millor les invasions eslaves de l’edat mitjana.

 La majoria dels llinatges J2b pertanyen al J2b2 i als seus subhaplogrups. Mentre que J2b1 el trobem més restringit al Càucas, Anatòlia i els Balcans, els llinatges de J2b2 els trobem fins i tot al Pòntic, a l’Asia central i a l’Índia. La seva poca presència a l’Orient mitjà suggereix que, a diferència d’altres J2, en aquesta zona no s’hi van disseminar com a difusió endèmica, com era propi de les poblacions del Neolític.

 En molts casos la distribució dels J2b2 i els seus sub-subhaplogrups tenen una forta reminiscència amb els G2a3b1 i els seus sub-subhaplogrups. La hipòtesi més versemblant és que ambdós haplogrups van penetrar a través de la regió del Pòntic durant el neolític o el calcolític,o bé travessant el Càucas des de l’est d’Anatòlia, cap a l’Àsia Central i el sud d’Àsia, expandint cap a l’est les florents cultures de la vella Europa, o bé com una expansió avançada del neolític Thessalià o de les províncies metal·lúrgiques dels Càrpats i els Balcans.  J2b2 i G2a3b1 es podrien haver integrats amb les tribus locals pertanyents als R1a i R1b de l’estepa pòntica i del nord del Càucas.

Avui en dia els J2b2 es troben principalment al sud-est d’Europa i a l’Europa central, però fins i tot a Rússia i al continent índic. Tots aquests elements reforcen la hipòtesi que els J2b2 i els G2a3b1 eren dos llinatges menors dins d’una població majoritàriament pertanyent a la població dominant del R1a, durant les grans invasions indo-àries del sud de l’Àsia d’ara fa uns 3500 anys.

 Una altra possibilitat plausible és que les minories pertanyents als J2b2 i G2a3b1 i R1b-M269 de la regió del Càucas, va migrar cap a la regió del Volga i els Urals a principis de l’edat del bronze, i haurien propagat la llengua proto indoeuropea i la tecnologia del bronze a l’estepa del Caspi abans de l’expansió d’aquestes noves cultures cap el centre i sud d’Àsia. L’inconvenient d’aquesta hipòtesi és que no explica per quina raó els llinatges del R1b, són molt superiors en nombre que els J2b2 i els G2a3b1 a Europa, però no pas a l’Àsia.

 El mapa d’expansió dels J2b2 és el següent:

Una hipòtesi d’origen

De l’estudi genètic que acabo de transcriure i a partir de les dades que ens aporten i els posteriors aclariments que he obtingut dels experts,  sabem que els avantpassats comuns més remots que compartim els J2b de la mostra de l’estudi recollit en el projecte dels cognoms catalans es situa a l’entorn d’uns 3000 anys enrere.

Per una l‘altra banda, el subhaplogrup J2b2 és present a l’Índia, on sembla que té la freqüència més alta entre les castes mitges (dràvides i indoeuropees). El seu nivell general a l’Índia és de ~ 5% i aquesta freqüència cau a la meitat en el veí Pakistan. J2b2 també es troba al Nepal, però no s’ha trobat al Tibet, cosa que proporciona una forta evidència que la propagació del Nord d’aquest subgrup va ser impedit per les muntanyes de l’Himàlaia.

El subgrup J2b2 també és present a Anatòlia, específicament en les regions del sud i de l’est, que s’han proposat com una font de J haplogrups per a moltes regions. Un pic interessant del subgrup J2b2-M241 s’ha detectat en els albanokosovars (~ 17%), mentre que els nivells J2b2 oscil·len entre 1 i 4% en els Balcans en general.

Sabem, doncs, que la major concentració de població amb aquest sub-subhaplogrup a Europa la trobem al nord de Grècia i Balcans. Actualment, la major concentració la tenim també en aquesta zona i, en especial, a la riba oriental de la Mar Adriàtica.

Els estudis als que fins ara m’he referit, ens han ensenyat el viatge dels J2b2 cap a l’est, cap al centre i sud de l’Àsia, però no ens expliquen el seu viatge cap a l’oest, el que van fer els nostres avantpassats.

Sabem que els nostres J2b2-M241 eren un llinatge molt minoritari entre la població dominant en el seu lloc d’origen. També sabem que la seva expansió cap a l’oest és molt minoritària i que fan la ruta del nord del Mediterrani.  En tot cas, els tres mil anys de referència en quant a l’avantpassat comú dels J2b2 catalans estudiats, ens donen alguna pista rellevant.

En un principi havia pensat que podríem haver vingut amb els pobles que van arribar del nord de la península itàlica durant el neolític i que els arqueòlegs han anomenat la cultura “Dels sepulcres de fossa”. Vaig fer la consulta concreta als genetistes del programa i em van informar que les mostres que s’han pogut extreure de sis individus del jaciment anomenat “la cova de l’Avellaner” no es corresponen amb el nostre sub-subhaplogrup. És clar que és una mostra molt reduïda però sembla ser que era una població força homogènia.

Nogensmenys, aquests pobles arriben a Catalunya durant el neolític, fa cosa d’uns cinc mil anys. En canvi l’avantpassat comú dels voluntaris del projecte del cognoms catalans està calculat de fa uns 3000 anys.  Això és, com hem vist abans,  uns cinc-cents anys després que els pobles de la florent edat de coure del sud-est i del centre europeu s’expandissin majoritàriament cap a l’Àsia. És, doncs, més que probable que una altra part d’aquesta població s’expandís cap a l’oest, seguint la ruta de la costa nord mediterrània i també cap al sud per les vies de navegació, cap a Creta i el nord d’Àfrica.

Aquests 3000 anys de referència també descarten un origen indirecte, però més proper, com podria ser els dels colons romans, arribats uns quants segles més tard d’això.

Sembla plausible, doncs, pensar que una part d’aquesta població portadora del nostre sub-subhaplogrup minoritari, arribés a Catalunya durant l’època de transició entre el neolític i l’edat de bronze, més tardana aquí que la seva florida al sud-est europeu. Probablement durant l’època de la cultura anomenada “dels camps d’urnes”, de finals de l’edat de bronze, entre 900 i 1100 anys AC. O sigui, precisament fa cosa de tres mil anys.

Una població que es deuria fusionar amb la que ja existia al territori i passaria a formar part del substrat que donaria lloc, més endavant, a la civilització ibèrica.

Emparo aquesta hipòtesi, no només en la datació de l’avantpassat comú al que m’he referit diverses vegades i sinó també a les explicacions d’un dels autors catalans més reconeguts en el camp de l’arqueologia, el Dr. Miquel Taradell i, en concret a la seva coneguda obra “Les Arrels de Catalunya”. En el seu capítol 6 “Els factors del gran trasbalsament”, hi diu:

“L’edat de bronze fa l’efecte, a Catalunya, d’una època diluïda i retardada en relació als grans corrents de civilització de l’hora. Però la seva fi representa la incorporació del nostre  país a un fenomen general de tota- o gairebé tota- l’Europa meridional, i d’un gran pes en las Història posterior. Aquest moviment és el designat amb el nom d’indoeuropeïtzació.

L’arribada de grups de gent procedents, en línies generals, de les grans planes europees es manifesta a totes tres penínsules mediterrànies- a Grècia, a Itàlia i a la nostra -, així com a les terres veïnes. No es tracta d’una simple invasió. És un moviment molt complex i molt llarg. L’arribada de grups indoeuropeus que començà a Catalunya poc després del pas del primer mil·lenni AJC, es manifesta amb les troballes arqueològiques d’una manera molt destacada. Només cal donar un cop d’ull a les vitrines dels museus i comparar les produccions de l’Edat del Bronze amb les que corresponen a la nova època per comprovar que hi ha hagut un canvi de cultura material que seria difícil d’explicar altrament que per l’entrada de grups de gent forastera, nova. La situació dels pobles, les formes d’enterrar, ens duen també la notícia de la introducció d’un món exòtic.

Món que per altra banda és prou semblant al que caracteritza l’època arreu de l’Europa occidental. Les relacions resulten evidents, innegables. El fenomen a casa nostra és, doncs, una part d’un corrent de civilització característic de tot un període de les arrels europees. Aquesta vegada el fenomen ens arreplegarà de ple.”

 És ben revelador aquest mapa de l’expansió dels pobles indoeuropeus dels “Camps d’Urnes” en el continent durant aquest període, quan el comparem amb el mapa d’extensió de l’haplotip J2b2 sobre el mateix territori. La coincidència no pot ser, de cap manera, casual.

Sempre segons l’estudi, l’haplogrup J es troba per primer cop en poblacions de fa uns 32.000 anys, a la zona de l’Orient Mitjà. Des d’allà, a través de llargs processos expansius, es van estenent cap a occident fins al sud-est europeu. Per una altra banda, hem vist com també s’estenen cap a l’Àsia central i del sud, a través del Càucas, fins arribar als peus de l’Himàlaia, a través de les grans invasions de fa 3500 anys.

Més modestament i més tard, els nostres avantpassats van arribar a aquestes terres de la riba occidental del Mediterrani, resseguint la costa nord, fa cosa d’uns tres mil anys, provinents de les regions del nord de Grècia i els Balcans, per la ruta del nord itàlic, vorejant els Alps pel nord i entrant a Catalunya pel Rosselló. Van dur amb ells els seus coneixements metal·lúrgics i les noves tècniques de conreu amb arada i moltes altres tècniques artesanes. També va van aportar les tècniques de domesticació i doma dels cavalls.

No obstant això, també sabem que la població actual europea pertany majoritàriament al grup R1a i, en menor mesura al R1b, i que ja eren majoritàries en les poblacions indoeuropees que poblaren Europa durant el Neolític.  Com hem vist abans, els nostres J2b-M12 (o M102) eren un grup minoritari dintre d’aquestes poblacions, amb una concentració molt significativa a la zona del nord de Grècia, Macedònia, Balcans i Albània.

Afinant encara una mica més, trobem que el nostre llinatge concret pertany, d’acord amb la seqüència de l’haplotip de microsatèl·lits, al sub-sub-subhaplogrup J2b2-M241, una minoria, dintre d’una altra minoria. On trobem la principal concentració remota d’aquest grup? Reduint la mida del mapa anterior, els trobem concentrats a la zona de la riba oriental de la Mar Adriàtica, a la zona on avui hi ha Albània, Montenegro i Kosovo. És la zona que es coneix en termes històrics, com a Il·líria.

La pregunta és: existeix alguna relació entre els pobles il·lírics i les migracions que penetren a la península Ibèrica durant l’edat dels metalls?

La resposta la trobem, una altra vegada, en la cultura dels Camps d’Urnes. A la wikipèdia hi trobem aquest article, del que en faig el següent extracte:

Cap a 1200 AC es va produir la gran emigració indoeuropea que va desplaçar els grups protoceltes cap a la França central i la conca del Ròdan (1200 a 900 AC) i al grups il·liris cap al nord d’Itàlia i Provença. Els il·liris, que probablement havien provocat l’emigració dels Doris  cap a Grècia, van ser a la seva vegada, expulsats de les seves terres del Danubi central, o van iniciar un procés expansiu cap a Àustria i l’altiplà suís i més tard cap al Nord d’Itàlia i la Provença i van arribar també a la regió del Rhin, on van provocar l’emigració dels grups protoceltes que tenien en seu centre a l’altiplà des d’on exercien la seva influència a part de la França oriental i del nordest. A la zona del Rhin es van mesclar amb els grups indoeuropeus que hi eren establerts i que els van acabar engolint, tot i que és molt probable que una part de la seva cultura es traslladés a la futura cultura de Hallstatt. Es quan s’inicia llavors el període anomenat de la Cultura dels Camps d’Urnes, en el qual les cultures protoceltes que practicaven la inhumació en túmuls van adoptant el sistema de la incineració practicada pels il·liris i, també, per altres pobles indoeuropeus, que acabarà essent dominant, després d’un període de convivència entre els dos sistemes d’enterrament.

Durant la tercera època de la cultura dels Caps d’Urnes, anomenada fase d’estabilització, (1000 a 900 AC), aquests pobles s’estenen per tota la Gàl·lia i penetren a la Península Ibèrica, probablement pel pas del Pirineus centrals. Sembla ser, però, que amb anterioritat, poc abans de l’any 1000 AC, ja havien entrat alguns pocs grups il·lírics, procedents d’Itlàlia del Nord o Provença, segons afirmen els professors Martín Almagro o Santaolalla.

 I aquí hi trobem la clau: Aquesta avançada dels il·liris dels voltants de l’any 1000 AC, molt minoritària, va remuntar per l’Ebre i va deixar petites zones de població concentrades principalment a Navarra i a la Catalunya Central.

Coincideix la data, coincideix la procedència genètica fins al detall, coincideix l’arqueologia, coincideix la història i el relat és perfectament coherent. Es tracta, evidentment d’una hipòtesi, però resulta del tot versemblant i, considero que és la que probablement s’ajusti millor a la nostra realitat.

És un viatge que comença fa 32000 anys a l’Orient mitjà, que s’assenta al sud-est d’Europa. Entre aquests grups primigenis dels grups J, els nostres subgrups s’assenten a
la zona balcànica i macedònica i, més concretament el nostre sub-sub grup, es concentra a la riba oriental de la Mar Adriàtica.

Des d’allà, uns mil·lennis més tard, mentre la majoria es queda al seu territori (són els que, més endavant, esdevindran el Il·liris dels que ens parla ja la Història), uns quants s’estenen cap a l’Àsia central i del sud, formant part de les gran migracions indoeuropees de fa 3500 anys. Uns altres fan la ruta del nord, remuntant el Danubi on la majoria es fusiona amb grups protoceltes i uns altres davallen, rodejant el Alps, cap al nord d’Itàlia i la Provença i arriben a Catalunya pels volts de l’any 1000 AC, és a dir, fa uns tres mil anys, com a avançada de la cultura dels Camps d’Urnes.

Els nostres J2b2-M241 són aquesta avançada. Una minoria d’entre unes minories, probablement unes poques tribus, potser només una, d’origen il·líric que hauria fet un viatge d’unes quantes generacions, no gaires, des de la seva Il·líria original fins a la seva nova terra, la nostra.

Avui, es calcula que només un 2% aproximat dels actuals catalans, pertanyen a l’haplogrup J2b2. D’aquests J2b2, nosaltres els M241 en som també una minoria, potser un 10 o un 15%. És a dir, d’acord amb les actuals xifres de població, això vol dir que compartim la mateixa seqüència genètica amb aproximadament uns altres vint o vint-i-cinc mil catalans.