Fa temps tenia el costum d’escriure les meves opinions en forma d’articles.

Ho vaig fer primer a la desapareguda Revista de Badalona, en èpoques de la meva joventut.

Anys més tard tenia una columna setmanal a “La Galeria” del diari “El Punt”, que va durar uns quants anys.

Després, quan va emergir la cosa internètica, vaig començar a escriure en el format bloc. El darrer el vaig tenir a l’In-Directe, on hi vaig escriure des del 2007 fins al 2017 i hi vaig publicar 154 articles que van rebre més de vuit-centes mil lectures i més de mil comentaris.

Hi parlava una mica de tot, però especialment de política. De mica en mica, a mesura que m’anava adonant de la creixent disfunció entre la meva manera d’entendre la política i la seva praxi general, vaig anar perdent pistonada. Pistonada en l’activisme polític, però també pistonada en la dèria de compartir i intentar generar opinions.

Els escrits es van anar espaiant cada cop més, fins que finalment, vaig deixar de fer-ne, igual com havia deixat de banda el meu activisme polític.

Vaig perdre fins i tot el contacte amb el meu antic bloc. Els gestors del Directe.cat van canviar i van moure els seus espais  de servidors i finalment van transfrmar-ho en un nou projecte que anomenen LaRepublica.cat , i vaig perdre el contacte amb el meu bloc. Ningú, mai, em va informar d’aquests canvis ni ningú, mai, em va advertir que modificaven les claus d’accés i contrassenyes. De fet, tampoc m’importava gaire perquè m’havia desentès del tot de la criatura.

Fins que un dia en va picar la mosca de refrescar una cosa que havia escrit i no vaig saber-ho trobar. Em va costar un mica localitzar els nous gestors d’aquells espais i demanar-los que m’indiquessin on era tot plegat. Em va costar una mica més que em fessin arribar la informació i, finalment,  quan la vaig tenir, els vaig demanar la migració de tots els meus escrits al meu espai web personal des d’on ara escric. D’això ja en farà dos anys i no me n’he sortit. No hi ha manera! Què hi farem!

En tot cas, de moment, tinc localitzada la ubicació actual d’aquell In-Directe, amagat entre les bambalines de Larepublica.cat, fora dels circuits de lectura habituals, ocupant un espai ocult a la memòria, testimoni discret d’unes dèries i unes passions que ara em semblen molt llunyanes.

Hi penso sovint en tot plegat. De tota una vida de dedicacions apassionades a les meves dèries.  Tantes hores, tants esforços, tantes energies….

I ara, que ja em faig vell, no puc deixar de pensar què n’he tret de tot plegat, més enllà de les satisfaccions i de les decepcions, de les amistats i desamistats trobades pel camí. Flaixos fugissers de vides encreuades que vénen i van i desaparèixen per sempre més.  Què som, si al capdavall no som més que petites llums que s’apaguen?

Un dia morirem i, amb els anys també moriran els que ens recordaven i, amb ells, tot s’haurà esvaït. Totes les dèries i totes les passions s’apagaran de cop. Només quedarà de nosaltres els petits rastres d’allò que hem estat, d’allò que haguem fet i, tal vegada, lluny en el temps, algun romàntic remenador de vells records trobi les restes del nostre naufragi i en pugui treure alguna petita claror d’allò que fórem.

Tal vegada algú s’emocioni de nou amb alguna de les nostres emocions apagades i ens reprengui les dèries que ens van moure. Tal vegada una besnéta d’algun besnét meu reculli un tros de mi i sàpiga entendre que la seva vida és també una part de la meva. Tal vegada un mot meu li aporti la certesa del nostre vincle i tal vegada una llàgrima se li escoli per la galta en el meu record. Tal vegada!

Això és la genealogia. Potser genealogia inversa, en diríem, de fet.