El Patí de Vela és una embarcació genuïna de Badalona on hi és considerada patrimoni local des de l’any 2010. Navegar en patí suposa, al meu entendre, l’experiència més essencial, més primària i potser més autèntica en l’art de la navegació a vela. La comunió entre el patró i l’embarcació és plena, sense matisos, fins al punt que patró i embarcació esdevenen una unitat, com una mena de centaure marí. La relació d’aquest centaure amb els elements naturals, el mar i el vent, és d’una simplicitat tan gran, tan autèntica que no es pot demanar una major intensitat.

Quant el mar és en calma, només amb un alè el patí ja navega i el patró, ajagut a sotavent, té l’orella arranada a mig pam de l’aigua. Qui o què pot navegar des de tan a prop de mar? Des de tant a prop s’hi pot sentir l’ànima del mar com respira.

En canvi, quan el vent s’aixeca i la mar s’alça, el patí es desboca en una fúria nerviosa que talla tot alè. És llavors quan l’esperit s’eixampla i el cor batega a tot drap, com la vela tensa del patí. Navegar i volar són, en aquests moments, gairebé la mateixa cosa: sentir-se viu.

Vaig escriure aquest text a partir d’una sortida que vam fer, una tarda d’estiu, amb el meu amic “Koki” Roig. Quan tornàvem cap en terra caient la tarda, el reflex del sol, ja baix, dibuixava en l’aigua un reflex que semblava un camí d’argent, al fons del qual s’hi endevinava una Badalona enlluernada. Vam fer un rumb de llarg poderós, intens, vital. Una tarda per al record d’aquelles que no s’obliden fàcilment.

I vaig escriure això.

Aquí hi trobareu un muntatge fet amb la música d’una havanera per fons:

I aquí el text:

BO I NAVEGANT

Solco la mar per un camí d’argent

que al sol m’enfila.

En l’horitzó, les ombres de la vila

es van perdent

rere les bromes porpres del ponent

que el vent destil·la.

Sobre els blancalls i crestes platejades,

els dos patins,

quan tornen en terra de mar endins,

entre marrades,

van saltant i jugant amb les onades,

com els dofins.

I miro de seguir la blanca estela

que va deixant

un fil d’escuma i el reflex brillant

de l’altra vela

que dansa juganera al meu davant,

… bo i navegant.

Bo i  navegant… quan l’esperit s’envola

camí del sol,

la mar resta plorant , com qui no vol

quedar-se sola …,

com l’arbre vell que, en perdre una fullola

perd son consol.

Així, mon esperit el mar adora :

Com l’arbre aquell,

que vol el seu fullam sempre novell

i el verd enyora…,

jo vull sentir la mar abrusadora

a flor de pell.