Acabo d’escoltar la compareixença pública del President del Govern espanyol, Sr. Pedro Sánchez, per explicar les mesures de gràcia que el seu gabinet ha aprovat en relació als nou presos i preses polítics independentistes.

Ho ha despatxat en una brevíssima intervenció que ha durat exactament 4 minuts i 32 segons, que no admetia preguntes en acabar.

Quatre minuts i trenta-dos segons que m’han deixat, una vegada més, amb aquella incòmoda sensació que tantes vegades sentim molts catalans en escoltar segons quines declaracions, pretesament ben intencionades, amb les que alguns polítics espanyols  ens obsequien de tant en tant.

Compareixença Pedro Sánchez 2021-06-22

Després de sentir el Presidente m’he remogut en el meu seient, incòmode i amb un cert desassossec. I un dubte m’assalta. Aquest home… no sé!  Aquest home m’està prenent el pèl? Em pren per imbècil? M’està vacil·lant? O és que és així de talòs i no ha entès res?

Però després m’he adonat que, lluny de tot això, el què li passa no hi té res a veure. Li passa que en el pensament polític espanyol hi ha una idea, potser l’única d’aquesta mena, que té un grau de coincidència tan elevat que abasta des de la dreta més cavernosa i casernària, fins a l’esquerra més alternativa i humanista: Es tracta de la idea d’Espanya en si mateixa, de la concepció essencial, transcendent, gairebé sagrada, d’una idea. Una idea que és compartida, fins i tot venerada,  per una gran majoria d’espanyols.

Després de tants i tants anys d’intentar discernir entre si aquesta idea es basa en la ignorància  o bé en la maldat dels qui la defensen, he arribat a la conclusió de que ni una cosa ni l’altra i que, de fet, ni tan sols la defensen.

I no ho fan perquè no els cal defensar allò que per a ells és l’evidència. Perquè per a ells, Espanya no és una “Idea”, sinó una creença basada en una realitat pura, inqüestionable. No poden ni tan sols concebre la possibilitat de que aquesta realitat pugui ser qüestionada.  Les evidències no s’argumenten, simplement s’accepten.

Així doncs, quan algú, ni que sigui des d’una percepció (per no dir realitat) diferent a la seva, els planta al davant el dubte sobre aquesta seva fe, ni tan sols ho entenen. És a dir, no és que no entenguin allò diferent que se’ls planteja. Això sí que ho entenen, és clar. Allò que no entenen, allò que no poden concebre de cap manera, és que es pugui ni tal sols qüestionar la seva concepció d’Espanya.

Però, és clar, quan no només es qüestiona, sinó que algú es mou mínimament per intentar deixar de formar part d’allò que per a ells és la gran veritat absoluta de la “Unidad de Destino en lo Universal” (perquè és aquest i  no cap altre el concepte exacte), simplement col·lapsen.

Col·lapsen i esdevenen capaços de fer brillar “perles” com  les del collaret dialèctic que avui ens ha regalat Pedro Sánchez en la seva breu compareixença. No té merma! És el discurs serè i ben format d’algú que està absolutament convençut d’allò que diu, que de debò s’ho creu.

I dic s’ho creu, i no pas  s’ho pensa,  perquè  la diferència és important, radical.  I és en aquesta diferència, no solament semàntica, ans filosòfica,  on rau la veritable impossibilitat de trobada entre Catalunya i Espanya:  Perquè les creences es basen en la fe, i els pensaments en la raó. I perquè sempre és més fàcil creure que pensar, i perquè la Fe, totes les Fes de fet, són la font primària de qualsevol poder, de qualsevol autoritat, de qualsevol repressió. Mentre que la Raó, totes les Raons, són la font primària de qualsevol qüestionament del poder, de qualsevol revolta, de qualsevol llibertat.

Avui és un bon dia per a la llibertat individual de nou persones compromeses amb la raó del pensament. Alguns d’ells són amics meus i, naturalment, me n’alegro molt per ells. Però això no treu que hagi estat un mal dia per a la idea raonada de la Llibertat col·lectiva. Un dia més, un d’entre tantíssims.

Però el major desassossec, us ho confesso, no em ve de les creences místiques del president espanyol, sinó de les aspres reaccions de molts dels meus compatriotes catalans. El discurs de Sánchez ha durat poc més de quatre minuts. El del President Aragonès, lacònic, encara menys.  Però  les anomenades “xarxes socials” han trigat segons en omplir d’immundícia els seus continguts. No! No em refereixo als típics trolls espanyolaires de sempre, no. M’estic referint  als nostradíssims i nombrosos xarxaires que intoxiquen i infecten constantment el discurs obert a l’àgora virtual. Una legió de conversos que, com a fanàtics santpaus, aboquen pel broc gros tot allò que la bilis els excreta pel cervell.

I és que, i aquí hi tenim el gran drama, nosaltres tampoc som aliens ni immunes al virus de la Fe. Molts dels, diguem-ne nostres (per dir alguna cosa), s’han batejat en la nova religió de l’independentisme mític. Aquella religió que els fa creure en el dogma de que la Llibertat s’assolirà gràcies a una divina mestrança. Un religió maniquea que divideix les diferents posicions polítiques de l’independentisme entre els acòlits i els heretges. Que fa temps que ha renunciat a la reflexió, al debat i a l’ús de la raó per abandonar-se als braços de la inspiració mística dels seus apòstols i profetes, a l’espera de l’adveniment d’una divina jugada mestra que els obri les portes del paradís estelat.

Entre una Fe espanyola que em constreny i una altra Fe catalana que em repèl, jo que sempre he estat un agnòstic descregut, no sóc capaç  de trobar el meu espai de motivació. De manera que a l’espera de la gran catarsi, m’he deturat en un tombant del camí, per reprendre una mica l’alè i poder contemplar l’espectacle, sempre impressionant, de l’ingent i inútil esforç de Sísif, empenyent l’enorme roca  pel costerut sender de la utopia, sempre muntanya amunt, amunt.