Mon avi Estruch va marxar de casa seva de ben jovenet a causa de la misèria en que vivien. Vuitè fill d’una família de pagesos parcers de Sant Esteve Sesrovires a qui la fil·loxera havia deixat els camps arruïnats quan els seus pares ja eren grans, i sense recursos per mantenir tot els fills, l’única opció era marxar. Als dotze anys se’n va anar fins a Granollers a casa del seu germanastre gran i, al cap d’un parell d’anys se’n va anar tot sol, amb només 14 anys, a Badalona o s’hi va establir com a aprenent de barber.
D’aquella caseta de Sant Esteve, pertanyent al nucli de la Cases Noves de Can Gros, on havia nascut l’avi l’any 1882, ja no en quedava gairebé res quan la vaig veure per primer cop, ja deshabitada. El seu absolut abandó i solitud em van causar una forta impressió i sensació de tristesa, que he mirat de reflectir en aquesta poesia.
Aquí, per escoltar:
I aquí, per llegir:
UN PLOR QUE VE DE LLUNY
Avui he trepitjat la terra dels besavis,
sota la xafogor d’un dia clar de juny.
Una caseta en runes que ha segellat els llavis
rere sa porta closa. Dins, com un tro, retruny
en el profund silenci, un plor que ve de lluny.
Em miro les parets i la teulada en runes,
la mitja xemeneia que gairebé ni es veu,
la façana que cau desfent-se en tot d’engrunes
i el ferro rovellat que la finestra treu
i es vincla cap al cel com una trista creu.
Ara que res no en resta d’aquella llar antiga,
més que l’estampa trista del seu cancell tancat,
ja no es bada l’ampit de la finestra amiga
ni cremen dins la llar les ombres del passat.
Només un plor s’escapa del pany i el forrellat.
Davant l’espectre mut de la vella caseta
hi ha un caminoi que puja, rosegat com un os,
puja des del poble i es tomba per la dreta
quan s’enfila de cop i ens porta cap al tros,
la mica de misèria, cases noves de Can Gros.
Amb els ulls clucs escolto només el cant dels grills.
S’esmuny la sargantana, se’n sent la fregadissa
quan fuig sota les pedres, vora un cau de conills.
El tros ja no es treballa, no hi ha ni ceps ni hortalissa,
no és més que un erm eixorc, niu de saltabardissa.
Escolto molt més lluny, on no hi ha cap record,
on no hi ha cap memòria, allà on la son em porta.
M’estiro sota l’ombra d’un vell roure retort
i a poc a poc, Morfeu se m’endu i em transporta
on viuen els fantasmes d’aquella casa morta.
Dels clemàstecs hi penja mig tall de cansalada.
Prop de la llar de foc, seu la dona a l’escó
remenant els tions. A la taula parada,
només un bol de sopa, per tall un rosegó
de pa, que farà boca, i el vi de mig porró.
El vell té fam i calla. Ha estat dura la jornada.
Ara seu i reposa, se sent trist i cansat,
no menjarà gran cosa, té gana la mainada,
és l’hora de sopar i el sol ja s’ha ajaçat.
A cada cullerada es mira el fons del plat.
El pare s’ha fet vell, ja ha passat dels setanta.
Té l’esquena torçada i està cosit a treps.
Ja no pot amb les cames i el cos ja no li aguanta,
La cuca fil·loxera, li ha matat tots els ceps
i ho ha pagat amb la dona, ha perdut els estreps.
Li cau la barretina damunt del plat, ja buit.
A l’aigüera, la dona, bada per la finestra
cap a la fosca nit, s’amaga del descuit
fugisser d’una llàgrima que rodola, maldestra,
seguint els solcs llaurats del seu rostre campestre.
Ara ploren tots dos, a la llum de la lluna.
Són llàgrimes seques que no tenen consol.
Amb el cap a la taula, per la mala fortuna i
i la mala consciència, plora l’home tot sol.
i al costat de la pica la dona, que se’n dol.
Un plor que ve de lluny ressona en el silenci
a prop de ses rovires, en un marge perdut,
ran d’un tros eixermat. Ara, quan hi pensi,
veuré la casa en runes, un vell trist i vençut
i aquelles quatre engrunes que del plat li han caigut.
